Un vaso como este [Objetos para olvidar. Welcome to Guantánamo]

Performance i exposició a partir del workshop “Objetos para olvidar. Welcome to Guantánamo” d’Alicia Framis a Can Xalant.

Ideació i desenvolupament: Les Salonnières
Coordinació: Alicia Framis
Amb el suport de: Can Xalant i Centre d'Art Santa Mònica
Lloc: Centre d'Art Santa Mònica
Data: Juliol 2008

L' exposició-performance ‘Un vaso como este’ sorgeix del workshop amb Alicia Framis a Can Xalant sobre la hipòtesis sobre 'Què passaria si la presó de Guantánamo es convertís en un museu?'. Aquesta intervenció va ser seleccionada per formar part de l’exposició ‘Welcome to Guantanamo’ de l’artista Alicia Framis, al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.

A l’espai expositiu estaven col·locades 12 prestatgeries, amb 273 gots de porespan blancs. Les Salonnières vestíem amb un uniforme taronja, semblant als dels presos de Guantánamo i custumitzats per unes joves dissenyadores de l'escola de disseny de moda Felicidad Dulce de Barcelona.

El dia de la inauguració de l'exposició Les Salonnières ens encarregavem de servir la beguda als convidats. La sorpresa venia quan el públic s’apropava al nostre ‘stand’ i descobria que havia de realitzar un procés de registre per poder agafar un got de vi.

Així doncs, els interessats en prendre una copa havien de buscar a Les Salonnières-enquestadores, respondre a la pregunta ‘Creus que Guantánamo es convertirà en un museu?’, deixar la seva emprempta digital a una tarja, on s'havia anotat la resposta, i registrar-se a una llista amb el seu compte de e-mail.

El desenvolupament de tots els passos era absolutament burocràtic i, una vegada aconseguida la tarja, un o una podia apropar-se al ‘stand’ on una Salonnière realitzava el següent intercanvi; a canvi de la targeta identificativa i on hi havia impresa la frase ‘Un vaso como este provocó terror entre los guardias de Guantánamo’, oferíem un got de vi- on hi havia grabada a mà una frase en àrab que molt poca gent era capaç d'entendre. D'aquesta manera les prestatgeries s’anaven buidant.

A continuació, la tarja amb la petjada digital, es grapava a la paret, junt a les prestatgeries. D’aquesta manera s’anava construint un arxiu amb les persones que s’havien inscrit i que serien maltractades per correu electrònic durant els pròxims mesos. Un allau d’informació sobre Guantánamo i la situació dels seus presos saturaria las seves comptes e-mail.